martes, octubre 18, 2011


                                                                      ´        Sol


 Conte dedicat a la classe dels Elefants del col·legi Miramar.
“A la Teresa, en la seva setmana com a protagonista"



Una vegada, a Vila-seca, no fa pas gaire va succeir un fet ben curiós. Cada dia, des de sempre, el sol sortia de ben matí de casa seva i s`estava ben content donant llum i calor a la terra. Així havia passat sempre. Així ho recordaven els avis i així ho explicaven als seus néts.
Aquell matí, els nens i nenes de la classe dels Elefants, del col·legi Miramar, s`havien aixecat com sempre i havien esmorzat... Com que era pel matí, tots, pares i mares, creien que encara era fosc i no van donar importància al fet de que, en sortir de casa, la lluna encara piqués l`ullet impacient perquè volia anar a dormir i el sol no sortia per enlloc.
Quan va arribar l`hora de sortir al pati, ja tots van veure que allò no era normal. La Carol i la Maria no sabien pas què fer, pot ser millor era quedar-se a la classe on hi havia llum elèctrica... Què farien? La classe dels Elefants, però, no estava disposada a que el sol no sortís mai més i no volien viure en un món fosc i trist.
De sobte, la Naia, el Pablo, l`Esther, l`Izan i el Marc van demanar permís per parlar. Tots ho volien fer a l`hora... i tots pensaven el mateix:
-Hem d`anar a buscar el sol, Carol, hem d`anar de seguida.
L`Álvaro, el Bruno, les dos nenes que es diuen Laia i en Kawthar es van aixecar ràpidament i van començar a fer una pila amb tots els coixins. El Jorge va preguntar que què feien i l`Ali i en Kenneth van contestar:
-Quina bona idea! Volen arribar així al país del cel... Què bé!
L`Iván i l`Érika estaven molt contents imaginant com aviat podrien pujar per aquella torre de roba. Dit i fet, la torre de coixins creixia i creixia, però, per desgràcia, va caure:
-I ara què farem? –va preguntar l`Emmanuel.
-Vinga, nens i nenes, tranquils. Trucarem a casa i us vindran a buscar –deia en aquell moment la Directora, la M. Rosa, que estava força preocupada, encara que volia fer veure que no, per no espantar als nens i nenes.
L`Alejo i l`Abril es van posar nerviosos:
-No, no, no podem marxar... mireu, mireu ... –i amb els seus dits senyalaven una llum blanca que entrava per les finestres.
-Què és això? –va cridar mig espantat el Sergio.
-És la Lluna, és la Lluna! –deien contents José Luis i David.
I és que la Lluna seguia molt cansada i veia que mai podria anar a casa seva a dormir, així que va decidir passar a l`acció i entrar per la finestra a veure si podia suggerir alguna cosa a aquells nens i nenes tan decidits a buscar al Sol.
-Què vols que fem, Lluna? –li va preguntar l`Àlex
I tots van callar per sentir com la Lluna deia amb una veu suau, suau i dolça:
-Heu de despertar al Sol... l`heu de despertar. Jo us puc guiar a casa seva, però no puc entrar perquè em cremaria i desapareixeria.
-Només ens faltava quedar-nos sense la Lluna –xisclaven la Paula i l`Eva.
I la Carol va decidir que tots anirien amb la Lluna a despertar el Sol, perquè si no no estaria pas tranquil·la esperant als que hi anessin sols. I dit i fet, sense cap por, tots van pujar damunt la Lluna que era tova com un formatge i feia una olor dolceta. Quina aventura!
El viatge va ser ràpid i aviat van arribar a un lloc on feia molta calor. Massa. La Lluna fa picar l`ullet:
-Aquí és. Us deixo, si voleu m`espero...
-Ui, sí, no marxis lluna –van demanar tots els Elefants.
-Qui truca a la porta del Sol? A veure, nois... Puc entrar jo, si voleu –va fer la Carol.
-No. El Sol et podria fer mal, de vegades té mal despertar... –va dir la Lluna-. I no li agraden els adults, coses seves... Vés.
La Teresa que, fins llavors, només havia observat sense dir res, de sobte va sortir i es va plantar al davant d`aquella misteriosa porta que portava a la casa del Sol. I va fer una cosa que ningú no s`esperava: va començar a cantar!!! Sí, sí, cantar... i no una cançó qualsevol, si no la cançó del Sol, solet. Tots els nens i nenes la van seguir amb ànims... esperant alguna cosa... i... la porta, finalment, es va obrir. El Sol, amb vestit de dormir mirava amb ulls brillants i no entenia res... fins que va consultar l`hora en el seu rellotge especial:
-Apa, m`he adormit!!!! No m`havia passat mai. És terrible. I la Lluna, pobra... He de sortir... Nens i nenes, no tingueu por, no us cremaré –i així ho va fer, va sortir tan disparat que la seva potent llum ni els va tocar... –Adéu i... gràcies. No ho oblidaré mai... –i la seva veu sonava lluny perquè el Sol ja s`estava enfilant al seu lloc.
La Lluna va a tornar a picar l`ullet i reia feliç:
-Us deixo a l`escola i me`n vaig a dormir... –i feia uns badalls que no els podia aguantar.
I així va ser com la classe dels Elefants amb la seva mestra Carol van viure una gran aventura i van salvar el món de la foscor. Per això, a la classe dels Elefants els agrada molt la cançó:

SOL, SOLET


Sol, solet,
vine´ m a veure,
vine´ m a veure,
sol, solet,
vine´ m a veure,
que tinc fred.

Si tens fred,
posa´ t la capa,
posa´ t la capa,
si tens fred
posa´ t la capa,
i el barret.

El pobre pastoret,
no té capa no te capa
el pobre pastoret,
no té capa ni barret.

2 comentarios:

  1. ¡Qui tornès a l'infància! ¡Jo tambè he cantat el Sol Solet...!

    ResponderEliminar