"Cançó de fer camí": "anirem lluny sense recança"

"Cançó de fer camí",
Maria Mercè-Marçal
Il·lustracions Carolina T. Godina,
Sembra Llibres, 2019

Maria Mercè-Marçal no necessita presentació, les seves paraules valentes i fermes tenen avui més vigència que mai. Per això donem la benvinguda a aquest llibre necessari que conté un dels poemes més emblemàtics de la poeta, "Cançó de fer camí". Es tracta d`un himne adreçat a les dones de qualsevol generació que les uneix amb un mateix vincle de solidaritat i amb uns mateixos valors de reivindicació feminista, doncs aquesta és la lluita que ens planteja el text quan comença: "Vols venir a la meva barca?". Aquesta barca va arreplegant dones i les fa viure amb tots els sentits alerta, amb el cors, amb el cor, amb l`ànima oberta; dones que miren el cel, dones que anhelen el vent i que es mouen amb la lluna, dones-bruixes o fades, per què no, sempre amb un univers secret, colze a colze, amb la mar com a teló de fons. Dones que, un dia, "juntes farem nostra la nit".

El poema, colpidor i vehement, es presenta amb unes il·lustracions motivadores, que representen diferents tipologies de dones, velles, joves, nenes, madures; dones que obren la porta i surten al carrer, que es donen la mà en un gest de solidaritat, que no tenen por i que respiren, sense limitacions, l`aire pur del mar. Aquesta dansa vegetal, aquesta unió intergeneracional és la que ens deixa clara Carolina T. Godina, amb imatges realistes, dolces, plenes de llum i de color; lliures, en definitiva.

Un llibre oportú, no en tenim dubte, que han de llegir els nenes i les nenes d`avui si volen, de veritat, un món més just i més sensible.

"Cançó de fer camí" és un títol metafòric que uneix, en una mateixa causa, diferents dones, amb diferents idees i diferents formes de pensar, però unides, com hem dit, per una relació invisible molt forta. Aquestes dones, juntes, fan camí i, de mica en mica, van augmentant, perquè és seu el futur. En definitiva, un llibre màgic i rebel.

Leer más

"Obriu les portes": "Contra el foc de la guerra"

Obriu les portes,
Lletra de Txarango
Il.lustracions de Gemma Capdevila
Sembra Editorial 2017

Obriu les portes és un magnífic àlbum il.lustrat adreçat a la societat actual que, tant sovint, en lloc d`obrir les portes, les tanca. La cançó de Txarango, plena de llum i esperança, és conjuga amb unes il.lustracions metafòriques, carregades de simbolisme de la Gemma Capdevila. 

A les pàgines d´aquest llibre ens trobem cara a cara amb un dels drames més colpidors del nostre món, la necessitat de moltes persones de fugir de casa seva per motius diferents, però quasi sempre relacionats amb la guerra i la violència.

"La música -ens diu Txarango- és el batec dels pobles i amb nosaltres portem els seus camins". Davant de l´horror, de la lluita, de la por i dels plors posem poesia, posem música, posem paraules d´amor i de diàleg. No hi altra solució si volem que "cremi roig el foc d´un vers contra el foc de la guerra".

D´alguna manera, es vol parar el temps per oferir la benvinguda a aquestes persones,  per dir-lis que hi ha un altre camí perquè, ben cert, hauríem de ser "el demà de la tristesa i de la por". 

El llibre s´adreça, pel format, als nens i nenes, però, pel seu missatge, entenem que una persona adulta ha de fer de guia tant del text com de les il.lustracions. D´alguna manera, el compromís del llibre ens envolta i ens afecta a tots i, és evident, els nens i nenes són el futur i si creixen entenent que és millor obrir que tancar potser encara no estem condemnats a desaparèixer. 

Al crit d´obriu les portes! Obriu fronteres!, es manifesten els personatges del llibre, amb les mans vermelles, nues, amb una única bandera que ens parla d´igualtat, de veritat i de futur. La nit ens espera, però no ha de ser fosca, sinó lluminosa i plena com la que podem gaudir a les il.lustracions d`Obriu les portes, una nit immensa, ple d´estels, que ens porta de nord a sud, d´orient a occident i que ens fa no caure en l´oblit. El color blau, omnipresent, ens acompanya per aquest camí de la nit al dia.

En definitiva, un llibre necessari, oportú i molt potent que ens permetrà una reflexió seriosa i, a la vegada, plena de llum i d´esperança doncs no és un text que es doni per vençut, al contrari. Encara estem a temps de fer el que ens diu el títol del text: Obrir les portes de bat a bat, les portes del cor, de les llars i del futur.

Leer más

"Paraules Nadalenques": "Vull la pau"

Paraules Nadalenques,
Montse Ginesta - Marta Montañá,
Barcanova, 2011

Ara, que s´acosta Nadal, és temps de torró i d`intercanvi d´afectes. Els més petits tenen tot el dret del món a conèixer les tradicions nadalenques i a estimar-les. La poesia adreçada al nens, per altra banda, és particularment difícil perquè, de vegades, es cau en la temptació de les rimes fàcils, dels jocs de paraules tòpics i dels missatges massa didàctics. Un infant està creixent, però és capaç de sentir el ritme, de fer seves unes melodies i d´entendre on hi ha veritat o impostació.
Aquest llibre que us recomanem està formant per 32 poemes que ens repassen personatges, costums, àpats i tradicions nadalenques. Ara bé, no té res que veure amb les imposicions comercials i materialistes, perquè, ja al primer poema, trobem una declaració d´intencions ben clara:
 “Aquest Nadal
No vull que em compreu joguines,
No vull roba ni torrons,
Ni pastissos
Ni bombons.
El que vull
No ho venen a les botigues:
Vull rialles i petons!”
Comencem, doncs, un viatge a la part més noble del Nadal, la part infantil, plena d´il.lusió i esperança, que creu en la màgia i en que tot està per fer i tot és possible. Anem a la fira de Santa Llúcia i comprem la peça que ens faltava pel nostre naixement; ens abriguem bé per fer un ninot de neu; decorem casa nostra amb una bonica garlanda; i fem un pessebre amb aquelles figures que, de pares a fills, ens han arribat i que conservem com un dels grans tresors. Al Nadal també fem música, cantem i juguem a la loteria. No falten els poemes dedicats a l´arbre de Nadal, al tió, als menjars típics, als Reis, al dinar de Nadal i a alguns personatges emblemàtics del Pessebre (el pastor, Sant Josep, el nen...), així com mencions al dia dels innocents, al cap d´any i, és clar que sí, al dimoni esquifit. No falten els bons desitjos:
“Vull la pau
I vull una treva
Per als innocents i els febles!”
Els poemes de Paraules Nadalenques segueixen la tradició oral i es poden dir en veu alta; fins i tot, al final del llibre, s´inclouen uns consells per la seva posada en escena. Les il·lustracions, dolces i realistes, acaben de tancar aquest regal de Nadal, fet de paraules, de ritmes, de bons desitjos.
El llibre està adreçat als més petits de casa, però segur que els grans, pares, mares, avis, àvies, tiets i tietes, trobem, amagada a dintre, entremig de les pàgines, part de la seva infantesa.
Bon Nadal a tothom!

Leer más

"Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre"

Els Quiquè,
Laurent Rivelaygue - Olivier Tallec,
Birabiro Editorial, 2017

Els Quiquè són un grup d´amics formats per en Raúl, l`Olívia, el Max, la Paula, el Bernat i la Pamela. Junts s´ho passen molt bé i viuen, gràcies a la seva imaginació, situacions força divertides. En aquesta, l`Olívia ha pintat el cel de gris i això és el tret de sortida d`aquesta aventura plena d´enginy i alegria. De sobte, comença a fer fred i neva; així que acaben fent un ninot de neu a qui li posen de nom en Bernulf. Tot es complica quan surt el sol i en Bernulf, que pot parlar, es comença a fondre. Llavors comença una aventura esbojarrada per salvar en Bernulf que porta els nostres amics a vèncer pors i enfrontar-se amb alguns perills que, ben mirat, també fan riure, como ara una marmota amb perruca o l`abominable gnom de les neus que és tan petit que no fa por, encara que l´Olívia li soluciona el problema fent-li una disfressa apropiada. El ninot de neu es queda a viure amb el gnom i sembla que faran molt bona amistat. I els Quiqué tornen al seu mon real i marxen cap a casa.

El llibre es presenta en format còmic i deixa que siguin els protagonistes qui parlin i permetin que el lector segueixi, en primera línia els seus acudits, les seves idees i propostes.  No cal dir que la imaginació és la qualitat que més es fomenta en la lectura i la que genera el motiu del relat. D´alguna manera es connecta amb el nonsense perquè les situacions semblen quotidianes, però no les solucions ni alguns personatges que són els que ens fan riure o provoquen la sorpresa.

El llibre, adreçat a nens des de 5 anys, ens parla de l`amistat, de les diferències de parers i de com, parlant, la gent es pot arribar a entendre, sense deixar de fer-nos veure que, sovint, les aparences enganyen.

Un relat que apel.la al diàleg, a la camaraderia i a l`alegria de viure. Molt encertat el format i molt lluminoses les il.lustracions, que treballen força bé les emocions dels seus protagonistes.

Leer más

Dies d`abelles i sabó: a port segur

Dies d`abelles i sabó,
Mireia Farriol,
Stonberg Editorial, 2016

Dies d`abelles i sabó és el recent poemari de la Mireia Farriol, qui, encara que no fa gaire que ha començat la seva carrera com a poeta, sí porta anys madurant i reflexionant sobre un grapat de temes que la preocupen com a persona i com a dona i ha trobat en la poesia el mitjà idoni per donar-los a conèixer d`una manera essencial, nua potser, sempre amb saviesa i amb honestedat. 

Hi ha un tema que, des dels principis de l`humanitat, no ens ha deixat de neguitejar; és un tema vell, però que cadascú el fa seu i li dóna la seva pròpia personalitat. Estem parlant del temps, els temps que tant preocupa i ocupa a la Mireia Farriol. Un temps que ha passat, però que retorna en les petites coses i que, fins i tot, es barreja i es pot arribar a confondre perquè, en els seus poemes, passat i present es donen la mà i caminen plegats deixant un regust agredolç, de vegades, però també esperançat.

Podem parlar, si ens fixem en el títol metafòric del poemari, de dos moments, de dos aspectes temporals. Per una banda, els dies d`abelles, aquells en que tot estava per fer, els de la infantesa i la primera joventut, aquells on es treballava pensant en un futur molt llunyà, on el temps no semblava passar i que, des del present, a la poeta li crea una sensació estranya, confusa fins i tot, perquè queda perplexa veient com era llavors i com és ara. No és que sigui millor el passat, però tampoc ho és el present o, almenys no sempre. Així, l`any 1953: "Esmorzaves galetes maria./ Per berenar, pa amb vi i sucre/ o pa amb xocolata" i l`any 2013: "Pessigo pa i me l`empasso". 

D`aquesta manera podem parlar de l`altre moment, dels dies de sabó; és a dir, dels dies on s´ha de netejar el record, on s´ha de posar ordre en el passat i s´ha de tractar de viure amb el que un és, encara que no sempre se´n surti victoriós, però, per això serveix el sabó, per netejar i fer net: "S´han acabat / les sabates amb cordons,/ els alçacolls dels mossens,/ i els contes de Calleja".

Una de les particularitats del pensament poètic de la Mireia Farriol és que, sovint, barreja, en un mateix poema, les dos línies temporals i ens fa veure que el concepte temps mai és absolut i és viu, depenent de la pròpia experiència, amb més o menys angoixa. Quan ens parla dels espinacs, recorda que de petita no els volia menjar i ara, de gran, recorda quan els cuina a la seva mare i un aliment tan humil com aquest li va reviure, com si fos una mena de Proust, aquest temps fugisser: "Més tendres que els d`ahir / ara els clavo queixalada / amb el ferro acumulat a les dents".

Els poemes que formen aquest poemari no són casuals ni precipitats, no és la seva autora una dona que deixi sense tancar els seus pensaments, al contrari, cada poema és una mena de moment, ple i sencer, que se´ns ofereix. Cal, això sí, llegir amb els ulls del record, amb els ulls de la memòria per assolir aquest "Triomf dels il.lustrats / ben relligats a la cadira".

La Mireia Farriol treballa amb calma, amb paciència d`orfebre els seus textos, tria les paraules, les dota de significats diferents i ens les torna plenes d`essència i, per què no, d`una certa melangia: "Tot plegat /abduït pel túnel del temps".

Com dèiem, sovint l`ahir s´encara amb l`avui, però ho fa sense recança, amb serenitat: "Avui no t´han donat notes, / solament reculls blauets" o bé "La tristor d`avui no tem l`enyor / enfonsat al glaç de l`ahir sense fanals". De vegades, sí és deixa vèncer per una mena de tristor com quan llegim: "Ahir/ tocàvem el cel amb les mans, / teníem esperança./ Avui, sento gust d`òxid a les dents". L`humor, tan necessari, també ens veu a veure i ens diu "Nena, para de robar-me els dies!" o "Ara pots viatjar amb el reuma / assegut al teu costat sense bitllet".

La joventut segueix sent el moment pletòric de la vida, com llegim al poema, esplèndid, "Anar a corre-cuita": "Ara tot just voldries tornar/a viure aquell instant".

Aquest temps que fa que la noia del passat es torni a reflectir en la dona del present i que aquesta en tregui alguna lliçó, encara que sempre dissonant perquè, no són dos persones diferents, sinó la mateixa que, ara, amb aquesta lliçó apresa, voldria, de vegades, tornar enrere, però "Ja no tens esma per continuar / pensant en els ulls del passat". En definitiva, "Tornem enrere.../ als dies d`abelles,/ mosques i sabó". Sembla que el que es voldria és,   com llegim en un dels darrers poemes, "Girar full".

El viatge pel passat deixa al lector cansat, emocionat també, ple de dubtes i d´incerteses, però, com li passa a la poeta, el lector també s`acaba retrobant amb ell mateix i encara que el temps ens canviï sempre queda l`essencial i val la pena viure: "Deixa per demà  els afanys / de la vellesa insidiosa.".

Dies d`abelles i sabó és un poemari escrit amb paciència, amb cura, pensat i meditat, que ens trasllada al passat i ens ofereix la pel.lícula del que fou i dels canvis que s´han viscut, però que també ens fa veure que, malgrat tot, seguim aquí. I viure és el que importa. 

 

Leer más

"L`artilleria de Mr. Smith": "Bandera blanca".

L`artilleria de Mr. Smith,
Francesc Puigpelat, Bambú, 2016.

“L`artilleria de Mr. Smith”, de Francesc Puigpelat és un d`aquests llibres emotius i emocionants que ens posen, davant per davant, un fragment de la nostra història més recent. L`autor ens presenta en vint-i-tres breus capítols i un epíleg un relat d`amistat i de superació dels prejudicis.

Ens situem a Balaguer. És l`any 1938. En Xavier i els seus pares han tornat de França on estaven exiliats. El seu pare, enginyer al servei de la causa nacional, ocupa un càrrec de confiança. El seu fill nota que ha canviat, que ja no és el pare tendre d`abans i que viu pendent de les consignes franquistes. Fins i tot es relaciona amb el Coronel Tapias, una de les mans dretes de Franco a les terres del Segre, amb una truculenta fulla de serveis al darrera.

En Xavier comença a investigar els seus voltants i descobreix una altra cara de la guerra. De fet, els soldats d`ambdós bàndols són iguals, tenen les mateixes preocupacions i uns interessos semblants. El noi coneix al Mateu, fill d`anarquista, i a alguns soldats republicans i comença a veure que la vida no és com el seu pare creu o com li han fet creure.

Entre el Xavier i el Mateu comença a donar-se una amistat que ultrapassarà qualsevol consigna política. Fins i tot, quan en Mateu, de la lleva del biberó, va al front li encarrega que cuidi de la seva promesa, la Imma. I, al cor del Xavier, comença a créixer una batalla entre el seu amor cap a la noia i la lleialtat al seu amic.

El llibre ens parla d`alguns episodis al front, de com vivíem els soldats i de la duresa de la Guerra Civil, però ho fa amb emoció, sense culpar a ningú, explicant els fets i deixant que sigui el lector que en tregui les conclusions. 

A les guerres s`ha de ser honest i hi ha una sèrie de normes que tots han de complir. De vegades, els guanyadors no les tenen en compte i això fa reflexionar molt al lector i traspassar la realitat del 38 a l`actualitat. Sembla que, per desgràcia, poques coses han canviat i que l`home segueix sent un ésser cruel, encara que, per sort, sempre hi ha escletxes de llum.

Els personatges, per altra banda, van evolucionant, sobre tot el Xavier i el seu pare que, finalment, s`acaben retrobant perquè el pare acaba entenent que més val el respecte del seu fill que tots els reconeixements oficials. El paisatge, Balaguer i els seus carrers, les masies, el riu Segre i altres pobles són importants per entendre la novel·la, així com les diferències socials entre Xavier i en Mateu, per exemple.

El paper de la dona, per altra banda, és imprescindible en el text. Tant la mare del Mateu, que es manté ferma i a l`expectativa com la mare del Mateu, que va ser cabdal en la seva evolució com la Imma, una noia valenta i forta que ha après a viure el present, són personatges decisius.

També hi ha aspectes culturals en aquests història, com per exemple els “Comentaris de la guerra civil”, de Juli Cèsar que, a l`ofensiva del Segre, tornen a ser tinguts en compte pel bàndol nacional. Interessa veure també que, a la guerra, els enginyers van ser molt importants, com és el pare d`en Xavier i un anglès, Mr. Smith que, se`n penedeix quan ja no hi ha marxa enrere.

“L`artillera de Mr. Smith” o “Una història perfecta”, com diu el narrador a l`epíleg és, insistim, una història d`amistat, d`evolució personal i de respecte. De vegades, les persones més diferents, com en Mateu i en Xavier, s`acaben entenent millor que aquelles, en principi, més properes. Tota una lliçó de vida.

Leer más

"La història del Ferdinando": "i és molt feliç"

La història del Ferdinando,
Munro Leaf. Ilustraciones: Robert Lawson,
Kalandraka, 2016.

La història del Ferdinando és un llibre singular. Publicat al 1936, el podem considerar un clàssic del pacifisme i una història molt actual perquè, malgrat els anys passats des de la seva primera publicació, el pensament del Ferdinando ens fa reflexionar i ens commou.

En Ferdinando és un brau que, en principi, ha d`estar destinat a les curses de braus perquè és el seu destí, malauradament.  Ara bé, en Ferdinando, des de petit, és diferent, amb ell li agrada la tranquil·litat i admira les flors. És un animal contemplatiu. La seva mare pateix però el deixa seguir amb les seves inclinacions. Ferdinando, però, està al punt de caure en el parany per culpa d`un borinot que el fa córrer com si fos el més brau de tots. Fins i tot, acaba a la plaça de braus, però ell no té cap ganes de lluitar. No és aquesta la seva forma de ser.

La història del Ferdinando va ser prohibida a Espanya per considerar-la una crítica a la Guerra Civil i també va estar al punt de mira de Hitler, doncs no encaixava en les idees nazis i va ser cremat. Per això encara ens sembla un llibre més poderós perquè ha sabut superar tots els obstacles i arribar, amb calma, sense agressions, com el propi Ferdinando, als nostres dies. Fins i tot, sembla que era un dels llibres més estimats de Gandhi.

El relat, pel que sabem, va ser escrit en poc més d`una hora. Podríem dir que és un conte amb final feliç perquè en Ferdinando pot tornar a casa i seguir sent ell mateix. El llibre, cal remarcar-ho, no només és un al·legat pacifista, sinó que mostra que un ha de ser ell mateix, encara que vagi contracorrent. En Ferdinand i els altres braus no tenen res a veure, però ell no es posa en seu camí, els deixa que visquin com vulguin. 

Trobem també, amb certa ironia, una crítica a les curses de braus i a tota la parafernàlia que generen. Contrasta, a més, que el llibre fos publicat al mateix temps que Heminwgay publiqués la seva defensa de les curses de braus. Tots dos poden conviure, és evident, cal, només, ser respectuós. Sigui com sigui, en Ferdinando està en contra de la violència.

El text és senzill i directe. El narrador ens explica, en tercera persona, un conte a l`estil tradicional. L`emmarca en  un escenari (Espanya) i en un temps passat (temps era temps). Té també fórmula de tancada on el propi narrador, en primera persona, en treu una conclusió. D`alguna manera és un conte atemporal perquè acaba en present.  En Ferdinando, doncs,  va creixent i va fent-se, per fora, molt gran, però per dintre conserva la seva innocència d`un petit vedell. Aquí trobem un dels encants del llibre. Cal valorar, a més,   la traducció acurada de Francesc Parcerisas.

Les il·lustracions, de Robert Lawson, en blanc i negre, ofereixen els petis detalls del dia a dia d`en Ferdinando i l`acompanyen fins al final. Són imatges clares, realistes i plenes d`informació. Kalandraka ha volgut recuperar la primera versió del llibre. El llibre es presenta en català, en gallec i en portuguès.

A més, cal recordar que en 1938, Disney va adaptar el conte i va guanyar un Oscar al millor curtmetratge d`animació.

La història del Ferdinando pot ser llegida en clau metafòrica, depenent de l`edat del lector, però agradarà molt als petits, primers lectors,  perquè la figura del brau cau simpàtica, és tendra i amable.

En definitiva, un relat que convé tenir a mà per no oblidar-nos de que el camí és la pau. Així ens ho mostra en Ferdinando, que es nega a lluitar perquè ell el que vol és ser feliç al prat, olorant les flors i vivint a la seva manera.
El relat ha estat seleccionat per la Internacionale Jugend Bibliothek com un dels 10 clàssics per la pau i la tolerància.

Leer más

"La noia de la mitjanit": "podia intentar fugir"

La noia de la mitjanit,
Gisela Pou, Edebé, 2015.

La noia de la mitjanit ens proposa un viatge fascinant que ens commou i ens fa pensar. Un drama s`amaga darrera del començament de la novel·la, perquè la Gisela Pou s´inspira en un fet històric: les tastadores de Hitler. A partir d`aquí, combinant història i ficció, ens regala una bonic relat on el present i el passat van de la mà.

Per una banda, una noia, la Sira Burg, jove i actual; per l`altra, una anciana, la Gertrud Grass, nonagenària, i una de las tastadores de Hitler. Ambdues històries tenen un punt en comú: l`àvia de la Sira. El lector anirà descobrint i cercant diferents aspectes que el captivaran, no en tenim dubte.

La Sira arriba a Berlín, després de trencar amb el seu nuvi, amb l`ànima confusa, amb la maleta perduda i sense diners. Va a la recerca d`un periodista, el qual va escriure sobre la Gertrud Grass, però no tot és fàcil a la vida. Un amic d`infància, el Vidal, l`ajuda i li fa canviar els plantejaments de la seva vida.

De tant en tant, en cursiva, ens surt a veure el passat de la Gertrud, que ens explica com va ser la seva vida, com va ser el seu patiment, les seves pors i la seva angoixa davant d`uns plats, ben cuinats i en aparença excel·lents, que li podien segar la vida. Els trets psicològics estan molt ben descrits i som capaços de posar-nos a la pell d`aquelles noies que es jugaven la vida cada dia, encara que no hagin passat a la història com a heroïnes, ho van ser.

A la novel·la trobem amor i desamor, les relacions familiars (la mare de la Sira és una actriu força egocèntrica), la memòria i el passat. Trobem un mosaic de sentiments que es barregen i que van, de mica en mica, perfilant el final del text.

Podem dir que és una novel·la iniciàtica perquè la Sira, després del seu viatge a Berlín, ja no tornarà a ser mai més una noia potser una mica frívola, potser una mica banal, sinó que creixerà com a persona i sabrá valorar el que té importància d`allò que no la té.

La noia de la mitjanit està escrita en primera i tercera persona i ofereix una estructura paral·lela, com ja hem dit. Potser ens crida més l`atenció el passat de la Gertrud, encara que la Sira se`ns presenta com una noia molt real i ben descrita.

En definitiva, un relat intens, amb un ritme creixent i un final  que sorprendrà.  

Leer más

"Ningú és un zombi!": sobren les diferències

Ningú és un zombi!,
Jordi Folck,
Barcanova, 2014.



Ningú és un zombi! és un relat escrit per Jordi Folck i finalista dels premis Barvanova 2013 (segon  premi). Es tracta d`una novel·la adreçada als nois i noies des de 10 anys que ens explica una història esborrajada i plena d`humor. En primera persona, el jove protagonista explica com en Waldemar va arribar a la seva escola i com, de mica en mica, tota la colla va descobrir que en Waldemar no era diferent només per venir de l`Est, sinó perquè, veritablement, era un zombi.
De vegades, allò que és diferent ens asusta i en Jordi Folck, en clau quasibé esperpèntica, ha volgut escriure un text tolerant, que fuig dels tòpics i no vol discriminar ningú. Precisament, en Waldemar és anomenat Ningú per la seva família, perquè encara és petit i no mereix tenir un nom: se l`ha de guanyar.
El llibre està estructurat en 19 breus capítols, escrits àgilment, per un narrador protagonista que ens explica una experiència que va marcar la seva curta vida. Les descripcions són bàsiques per entendre la manera de viure d`un zombi i com és la seva família. En `Scar Julve il·lustra el llibre amb recreacions dels personatges i els ambients ben marcats. No és un relat que faci por, encara que el que explica en podria fer; sí és un relat festiu i fresc que arriba a algunes conclusions transcendentals.
El món quotidià d`un nen de 10 anys, l`escola, els amics, els mestres, la família i els jocs es barreja amb el món d`un altre nen, en Wally, qui també té uns costums i una família encara que sigui molt diferents a les nostres. Aquest contrast és una de les claus narratives del text.
El lector, jove o adult, passarà moments memorables llegint Ningú és un zombi!, sense dubte, però, a banda de la diversió i els escenaris insòlits, al costat d`una trama que podríem dir que pertany al nonsense perquè barreja realitat i fantasia i sembla que les coses més estranyes puguin succeir;; a banda d`això, doncs, el relat forma part d`un viatge iniciàtic on el noi protagonista acaba entenent el valor de la veritable amistat i superant qualsevol tòpic al respecte.

Leer más

"Els cercles obstinats": "una alenada càlida"

 

Els cercles obstinats,

Carme Andrade,
Meteora, 2013.

La Carme Andrade escriu des de fa temps perquè la poesia no es pot improvisar. La poesia és un estat d`ànim, surt d`un compromís ferm amb un mateix i no admet cap trampa. Per això no ens sorprèn el llibre de la Carme, Els cercles obstinats. Ja feia temps que ells el pensava, l`acaronava i se l`estimava. Només que ara, per fi, l`ha volgut compartir amb els lectors, amics i coneguts. Un bon regal, personal i generós.
El llibre, molt ben cuidat, ens deixa veure dos facetes d`un mateix art, l`art de la creació. Per una banda, la Carme Andrade escriu els poemes, però, per l`altra, també els il·lustra i així la seva obra queda més rodona, més rotunda, més tancada. Un cercle, en definitiva... o la seva il·lusió.
Què és un cercle? Té principi, té fi? Per on comencem a llegir-lo? Bé, és cert que la poeta divideix el llibre en sis apartats, en vuit cercles, que, d`alguna manera, composen un paisatge anímic, que va madurant i adquirint un to cada cop més dens, més ambiciós, més propi. L`últim cercle porta per nom, “Cercle fugaç” i és, pot ser, el més complicat d`entendre, el més proper a l`autora i aquell que demostra que el cercle, ver per on, encara no està tancat del tot, perquè queden moltes preguntes i molts interrogants:
“Un temps fora del temps
en la roda incandescents,
en la roda incessant,
del desig que no afluixa,
dels llavis que no es clouen,
de la vida que flueix”.
Precisament és “la vida que flueix” la que ens surt a cada pàgina del llibre, la que es barreja amb aromes, amb pors, amb desitjos, amb quimeres, amb memòries i solituds. Perquè la poesia de Carme Andrade és lúcida, compromesa i valenta; no defuig ni les pròpies emocions, de vegades contradictòries, ni el món exterior, no sempre en consonància amb els propis principis,
“Missió acomplerta:
afones, escorcolles,
neteges.”.
Perquè, de vegades, s`han de dir les coses directament, mirant els ulls,
“Deixem-nos de raons i ximpleries.
Anem al gra, convençuts
que la remor dels que aguaiten,
també
ens acomboia,
ens jutja i ens condemna”.
La poesia de Carme Andrade és directa, arriba sense embolcalls, ens agafa per l`ànima i ens fa sentir i qüestionar la nostra petita, mesquina, de vegades còmoda, realitat:
“De vegades,
caldria
encetar i furgar;
colpejar i ferir...”.
De vegades, també,  com ens recorda la poeta,
“A recer dels murs de la ignorància,
escrivim dogmes,
sacralitzem paraules,
pregonem enganys
amb que bastir
infal·libles,
preteses creences”.
Però, també la veu de la Carme ens dóna llum, ens fa creure en el valor de les petites coses, d`aquelles que ens venen a trobar cada dia i que no sempre sabem veure,
“A la boca
una fulla fresca de menta
i un devessall de paraules amigues
et sortiran al pas”.
La Carme Andrade cerca el mot just, acarona les paraules i sap triar la justa i necessària. Per això la seva poesia la podem qualificar d`essencial. Res és accessori ni superflu en els seus versos. D`alguna manera està molt propera a la filosofia del haiku, la poesia breu i directa, la poesia que ens sacseja pel que diu i pel que vol dir.
Els cercles obstinats, en definitiva, els podem llegir atenent als nostres estats d`ànim. Convidem al lector a obrir el llibre per qualsevol pàgina i a llegir el poema. De ben segur, no quedarà defraudat i sabrà com entendre el missatge d`aquests versos, ferms, serens, directes i vertaders.

Leer más

"La crida del llibre de bambú"... o la màgia de l`escriptura

La crida del llibre de bambú,

Joaquim Pastor, Bambú, 2013.

De vegades, les paraules tenen entitat pròpia i sonen i senten i pateixen. Són les paraules dels contes antics, de la màgia, de l`autèntica creació literària. Quan això succeeix la realitat es barreja amb la ficció i arriba el moment de la imaginació, de la serenor, de la llibertat. Això passa a “La crida del llibre de bambú”, de Joaquim Pastor.

El text és una petita joia literària, escrita amb sensibilitat que recull tota la saviesa oriental, que ens parla d`altres llocs, on les flors eren flors de veritat, on valia la pena aturar-se un moment a contemplar, on el temps tenia diferents textures i on valia la pena jugar-se la vida en nom de la paraula.

A la Xina, Lu Xun viu amb el seu avi i no va a l`escola perquè el vell li ensenya tot el que necessita. Lu Xun és un noi d`11 anys que aprèn amb el seu avi l`art de la cal·ligrafia malgrat que es visquin temps difícils on els que manen creuen més en la força i en les armes que en el diàleg.

“La crida del llibre de bambú” és un text diàfan. El seu autor, en un extraordinari exercici de documentació,  ha sabut captar l`essència de la cultura xinesa i ha fet un homenatge a la noble aspiració de l`ésser humà de recollir, per escrit, la pròpia herència.

El text està escrit de forma pausada, com correspondria a un text oriental. Les flors dels ametllers, els aprenentatges de la vida, els contes, la vida i la mort, les estacions... tot té un sentit precís i un ritme molt marcat.

Ara bé, el lector descobreix al final del relat fins a quin punt els personatges literaris poden ser o no reals perquè en Lu Xun escriu el mateix llibre que està protagonitzant. Joaquim Pastor té la gràcia de fer que els personatges siguin criatures literàries, de ficció i alhora éssers que s`estan creant a sí mateixos.

“La crida del llibre de bambú” és, en definitiva, un text ric en matisos, que s`ha de llegir amb calma perquè no admet la presa sinó la contemplació i la reflexió.

Leer más

"Cantovicòrum Iubilo"... una apuesta por la música y la poesía infantil

Cantovicòrum Iubilo,

Orfeó Valencià Infantil

Bromera, Alzira, 2012.

Cantovicòrum Iubilo es un libro emocionante ya que recoge una selección de canciones interpretadas por el Orfeó Valencià Infantil. No es fácil encontrar poemas musicados especialmente para niños. Por eso este libro es un tesoro que apuesta por la calidad y la fantasía propia del mundo infantil.

Los poetas Manel Granell, Olga Xirinacs , Josep Ballester y Josep Lluís Valldecabres son los que, con sus letras, ponen la materia prima a la que el propio Josep Lluís Valldecabres añade la música. Manolo Boix es el ilustrador de los poemas. Cantovicòrum Iubilo es, además, un libro-cd que permite, al lector-oyente, tener, en sus manos, las grandes alegrías de la poesía: la música, la imagen, el ritmo, la imaginación, el juego y la magia.

Los temas son tan amplios y variados como puede ser la lluvia de París o el final del verano o el planeta Urano e, incluso, una medusa o un eclipse. Son poemas variados, del mundo, de la vida, de los animales, del sueño, de las fiestas y del mar. Son poemas llenos de ritmo, que juegan con las palabras, que se visten de fiesta con la música y que, en las voces de los pequeños cantores, cobran su verdadera esencia.

El libro es un verdadero festín para los sentidos porque las ilustraciones, llenas de color, generosas y brillantes, invitan a paladear las letras, a tratar de cantar las partituras y a acompañarlas a la vez que se escucha el cd. Un libro completísimo.

Cabtavicòrum Iubilo está editado por Bromera y trata de apresar algo muy difícil: los buenos momentos.

Cabe añadir que “L`Orfeò Valencià Infantil” nació en Valencia el año 2004 y que, en la actualidad, está más que consolidado con más de cien integrantes, niños y niñas desde los 3 años.

Leer más

Me`n torno al carrer Kieran

Me`n torno al carrer Kieran,

M. Lluïsa Amorós,

 Barcelona, Barcanova, 2008, Narrativa nova, 124.

L`autora M. Lluïsa Amorós (Reus, 1954) ofereix aquest relat directe, molt ben escrit i ple de registres. Coneix molt bé la problemàtica del jovent d`avui i la reflecteix amb tota claredat i respecte.

En Bru és un jove de 18 anys amb un passat complicat. Orfe de pares, que van morir en un accident, fa cinc anys que viu amb una tia seva a Irlanda, encara que cada estiu torna a Reus a casa del Raimon, el seu millor amic. El darrer estiu que ens narra l`autora és diferent perquè no segueix res igual. Els pares d`en Raimon s`han separat, en Raimon té un nou amic, en Sesé, amb qui viu al límit i en Bru pensa que no té ja lloc a les seves vides, per això decideix tornar cap a Irlanda, al carrer Kieran on viu (i aquest és el sentit del títol del llibre). No ho fa perquè hi ha uns esdeveniments que li ho impedeix.

En Bru és un noi assenyat, massa reflexiu per la seva edat, que ha après a viure d`una manera diferent. La seva tia és una dona gran, que se l`estima molt, però no és el mateix que si visqués amb els pares. Com ja té 18 anys, ja és pot fer càrrec d`algunes coses i acaba tornat al pis familiar, on feia 5 anys que no posava els peus. Els records i la tristesa el surten a rebre. Ara bé, fa una descoberta important. Troba una sèrie de quaderns escrits per la seva mare, l`Eulàlia, qui, d`alguna manera, torna a estar als seu costat, perquè, amb els seus escrits li parla del passat, de la família, de com va conèixer al seu pare, dels pressentiments, de com s`estimava en Bru.

En Raimon, per la seva banda, acaba tenint un accident greu i això fa que la vida s`aturi i que tots els personatges reflexionin. És una parada necessària i un punt de trobada entre els diferents sentiments.

Me`n torno al carrer Kieran és un relat escrit amb agilitat, que es llegeix ràpidament. L`autora no fa massa descripcions i digressions. Narra d`una manera amena, molt acurada, això sí, i que connecta directament amb els lectors joves. Perquè la novel·la no és només el que hem explicat, ni molt menys. Al relat trobarem aspectes importants que fan referència al viatge iniciàtic d`en Bru, però també d`en Raimon. Ens parla també dels sentiments i hi ha un primer amor important per en Bru, amb la figura de la Cèlia, una noia que, en principi, sembla separar els amics, però que, finalment, sap posar en Bru en el seu lloc. Hi ha referències locals, però el missatge de la novel·la, sens dubte, no és local, sinó universal, podríem dir.

La lectura no només interessarà als joves, sinó als adults, perquè trobem personatges adults de prou pes com per reflexionar sobre els seus comportaments, en especial la Marta i en Josep, però també els pares d`en Bru, sobretot l`Eulàlia. Ens sembla un encert narratiu, per altra banda, incloure, en primera persona, fragments dels quaderns de la mare, encara que el relat estigui escrit en 3ª persona. La figura de la vella Àgata és també prou acollidora i important.

En resum, Me`n torno al carrer Kieran és un llibre que no ens deixarà indiferents i que té prou ingredients com per interessar a un públic lector ben ampli.

Leer más