domingo, enero 04, 2015

El senyor No,
Antònia Farré - Agustí Farré,
Arola Editors, 2014.

El senyor No és, en primer lloc, un conte deliciós. És un conte per ser llegit, evidentment, però, sobretot, per ser escoltat. El seu origen, espero no equivocar-me, va ser oral. M`imagino a la seva autora, Antònia Farré, explicant, als seus fills, quan eren més petits, aquesta paràbola que és El senyor No. Si més no, ha triat, i no és per casualitat, els mateixos noms dels fills, Berta i Jaume, per identificar als nens protagonistes del relat.

L`Antònia Farré s`ha decidit a escriure el conte gràcies al treball de recerca de la Berta Salvat, elaborat durant el curs escolar 2013-2014 i supervisat per la professora Fina Masdeu. Així, ens hem de felicitar d`aquest fet, perquè, insistim, és un conte ple de referències i amb un contingut adreçat als infants, però que no deixarà indiferent als adults.

L`excusa per escriure el conte parteix dels elements del seguici festiu de Reus, els gegants, els nanos i la Mulassa. Són elements de forta identificació local, però que els podem aplicar a qualsevol altre indret, perquè el missatge, ja ho veurem, és universal. Un bon dia el tal senyor No arriba amb la intenció de manar, no sabem qui l`autoritzat, però ho fa amb tot el despotisme propi d`una persona que es creu en poder de la veritat. Els nens del lloc, veient que la seva festa més estimada perilla, li van a demanar clemència, però el senyor No ni els escolta; a més decideix que s`han de cremar tots. Això no pot ser i els elements festius es salven gràcies a les persones anònimes. El senyor Non acaba sent víctima de la seva intransigència i acaba molt malament. Per altra banda, la festa es celebra amb més alegria que mai.

Podem llegir el conte seguint dos nivells. El real, que és el que acabem de resumir i el simbòlic que ens porta a fer una reflexió més profunda. Avui en dia, per desgràcia, estem envoltats de molts senyors No que decideixen en nom seu, sense pensar en els demés, i que ens han portat a la crisi que estem patint. Cal pensar que aquest senyor No no és un bon representant del poble ni molt menys. Per altra banda, els nens i nenes del conte donen una lliçó de civisme i democràcia que es podria aplicar també a moltes situacions actuals. Així, doncs, més ens val decidir si volem ser como el senyor No, que no és gens aconsellable o com els nens que creuen en el diàleg i en la tolerància.

El conte, per altra banda, està escrit d`una forma directa i fresca. L`Antònia sap molt bé com atrapar al lector i fa servir adjectius significatius i expressions vives. No perd tampoc de vista una certa ironia i un humor molt fi que li serveix per tractar amb gràcia aquesta figura, poc atractiva, del senyor No.

El conte, a més,  ens parla de les tradicions, dels trets que ens identifiquen i que ens fan ser com són i que, sense oblidar que les diferències ens ajuden a ser millors, marquen la nostra forma d`entendre el món.

Cal afegir que la tipografia  ajuda molt perquè les paraules augmenten o es remarquen més per senyalar els canvis emocionals i per acompanyar la peripècia del senyor No, del pobre senyor No que s`estima més estar sol i manar, que ser feliç i està a gust amb la seva consciència.

Les il·lustracions són de l`Agustí Farré i venen marcades pels colors i per la caracterització dels personatges. Les mirades i les boques del senyor No, dels nens i, fins i tot dels gegants, van canviant a mida que el relat avança. Son il·lustracions que s`integren molt bé amb el text i que ajuden a llegir-lo i, més encara, a viure la festa de Reus.

Els “No, no, no...” del senyor No s`apaguen gràcies a la voluntat, al diàleg, a la determinació i a l`escolta. Ara bé, malgrat els valors del llibre, no és un text avorrit ni ple de didactismes obsolets, sinó fresc, directe i molt actual








0 comentarios:

Publicar un comentario