martes, abril 02, 2013

Joaquim Pastor, Bambú, 2013.


De vegades, les paraules tenen entitat pròpia i sonen i senten i pateixen. Són les paraules dels contes antics, de la màgia, de l`autèntica creació literària. Quan això succeeix la realitat es barreja amb la ficció i arriba el moment de la imaginació, de la serenor, de la llibertat. Això passa a “La crida del llibre de bambú”, de Joaquim Pastor.
El text és una petita joia literària, escrita amb sensibilitat que recull tota la saviesa oriental, que ens parla d`altres llocs, on les flors eren flors de veritat, on valia la pena aturar-se un moment a contemplar, on el temps tenia diferents textures i on valia la pena jugar-se la vida en nom de la paraula.
A la Xina, Lu Xun viu amb el seu avi i no va a l`escola perquè el vell li ensenya tot el que necessita. Lu Xun és un noi d`11 anys que aprèn amb el seu avi l`art de la cal·ligrafia malgrat que es visquin temps difícils on els que manen creuen més en la força i en les armes que en el diàleg.
“La crida del llibre de bambú” és un text diàfan. El seu autor, en un extraordinari exercici de documentació,  ha sabut captar l`essència de la cultura xinesa i ha fet un homenatge a la noble aspiració de l`ésser humà de recollir, per escrit, la pròpia herència.
El text està escrit de forma pausada, com correspondria a un text oriental. Les flors dels ametllers, els aprenentatges de la vida, els contes, la vida i la mort, les estacions... tot té un sentit precís i un ritme molt marcat.
Ara bé, el lector descobreix al final del relat fins a quin punt els personatges literaris poden ser o no reals perquè en Lu Xun escriu el mateix llibre que està protagonitzant. Joaquim Pastor té la gràcia de fer que els personatges siguin criatures literàries, de ficció i alhora éssers que s`estan creant a sí mateixos.
“La crida del llibre de bambú” és, en definitiva, un text ric en matisos, que s`ha de llegir amb calma perquè no admet la presa sinó la contemplació i la reflexió.

0 comentarios:

Publicar un comentario