domingo, abril 16, 2017

Dies d`abelles i sabó,
Mireia Farriol,
Stonberg Editorial, 2016

Dies d`abelles i sabó és el recent poemari de la Mireia Farriol, qui, encara que no fa gaire que ha començat la seva carrera com a poeta, sí porta anys madurant i reflexionant sobre un grapat de temes que la preocupen com a persona i com a dona i ha trobat en la poesia el mitjà idoni per donar-los a conèixer d`una manera essencial, nua potser, sempre amb saviesa i amb honestedat. 
Hi ha un tema que, des dels principis de l`humanitat, no ens ha deixat de neguitejar; és un tema vell, però que cadascú el fa seu i li dóna la seva pròpia personalitat. Estem parlant del temps, els temps que tant preocupa i ocupa a la Mireia Farriol. Un temps que ha passat, però que retorna en les petites coses i que, fins i tot, es barreja i es pot arribar a confondre perquè, en els seus poemes, passat i present es donen la mà i caminen plegats deixant un regust agredolç, de vegades, però també esperançat.
Podem parlar, si ens fixem en el títol metafòric del poemari, de dos moments, de dos aspectes temporals. Per una banda, els dies d`abelles, aquells en que tot estava per fer, els de la infantesa i la primera joventut, aquells on es treballava pensant en un futur molt llunyà, on el temps no semblava passar i que, des del present, a la poeta li crea una sensació estranya, confusa fins i tot, perquè queda perplexa veient com era llavors i com és ara. No és que sigui millor el passat, però tampoc ho és el present o, almenys no sempre. Així, l`any 1953: "Esmorzaves galetes maria./ Per berenar, pa amb vi i sucre/ o pa amb xocolata" i l`any 2013: "Pessigo pa i me l`empasso". 
D`aquesta manera podem parlar de l`altre moment, dels dies de sabó; és a dir, dels dies on s´ha de netejar el record, on s´ha de posar ordre en el passat i s´ha de tractar de viure amb el que un és, encara que no sempre se´n surti victoriós, però, per això serveix el sabó, per netejar i fer net: "S´han acabat / les sabates amb cordons,/ els alçacolls dels mossens,/ i els contes de Calleja".
Una de les particularitats del pensament poètic de la Mireia Farriol és que, sovint, barreja, en un mateix poema, les dos línies temporals i ens fa veure que el concepte temps mai és absolut i és viu, depenent de la pròpia experiència, amb més o menys angoixa. Quan ens parla dels espinacs, recorda que de petita no els volia menjar i ara, de gran, recorda quan els cuina a la seva mare i un aliment tan humil com aquest li va reviure, com si fos una mena de Proust, aquest temps fugisser: "Més tendres que els d`ahir / ara els clavo queixalada / amb el ferro acumulat a les dents".
Els poemes que formen aquest poemari no són casuals ni precipitats, no és la seva autora una dona que deixi sense tancar els seus pensaments, al contrari, cada poema és una mena de moment, ple i sencer, que se´ns ofereix. Cal, això sí, llegir amb els ulls del record, amb els ulls de la memòria per assolir aquest "Triomf dels il.lustrats / ben relligats a la cadira".
La Mireia Farriol treballa amb calma, amb paciència d`orfebre els seus textos, tria les paraules, les dota de significats diferents i ens les torna plenes d`essència i, per què no, d`una certa melangia: "Tot plegat /abduït pel túnel del temps".
Com dèiem, sovint l`ahir s´encara amb l`avui, però ho fa sense recança, amb serenitat: "Avui no t´han donat notes, / solament reculls blauets" o bé "La tristor d`avui no tem l`enyor / enfonsat al glaç de l`ahir sense fanals". De vegades, sí és deixa vèncer per una mena de tristor com quan llegim: "Ahir/ tocàvem el cel amb les mans, / teníem esperança./ Avui, sento gust d`òxid a les dents". L`humor, tan necessari, també ens veu a veure i ens diu "Nena, para de robar-me els dies!" o "Ara pots viatjar amb el reuma / assegut al teu costat sense bitllet".
La joventut segueix sent el moment pletòric de la vida, com llegim al poema, esplèndid, "Anar a corre-cuita": "Ara tot just voldries tornar/a viure aquell instant".
Aquest temps que fa que la noia del passat es torni a reflectir en la dona del present i que aquesta en tregui alguna lliçó, encara que sempre dissonant perquè, no són dos persones diferents, sinó la mateixa que, ara, amb aquesta lliçó apresa, voldria, de vegades, tornar enrere, però "Ja no tens esma per continuar / pensant en els ulls del passat". En definitiva, "Tornem enrere.../ als dies d`abelles,/ mosques i sabó". Sembla que el que es voldria és,   com llegim en un dels darrers poemes, "Girar full".
El viatge pel passat deixa al lector cansat, emocionat també, ple de dubtes i d´incerteses, però, com li passa a la poeta, el lector també s`acaba retrobant amb ell mateix i encara que el temps ens canviï sempre queda l`essencial i val la pena viure: "Deixa per demà  els afanys / de la vellesa insidiosa.".
Dies d`abelles i sabó és un poemari escrit amb paciència, amb cura, pensat i meditat, que ens trasllada al passat i ens ofereix la pel.lícula del que fou i dels canvis que s´han viscut, però que també ens fa veure que, malgrat tot, seguim aquí. I viure és el que importa. 

 

0 comentarios:

Publicar un comentario