"Adaggio, Allegro ma non troppo, Lento": potser la pluja, la sort o el vent

Adagio, Allegro ma non troppo, Lento,
Mireia Farriol,
Stonberg Editorial, 2013.

És molt difícil parlar de poesia i comentar-la perquè la poesia, sobretot la lírica, no pot ser mai mesurada. Ara bé, sí podem parlar de les emocions i sentiments que ens creen les paraules, en aquest cas, de la Mireia Farriol. La Mireia és una dona ferma, que sempre està cercant noves possibilitats i que sap que el camí mai es tanca del tot.
Mireia Farriol Gil (Barcelona, 1943) ha dedicat la seva vida laboral a la ciència, doncs és Metgessa i doctora en Bioquímica a l`Hospital Universitari Vall d`Hebron. Des de l`any 2009 és alumna de l`Escola d`Escriptura de l`Ateneu barcelonès on ha començat aquesta nova faceta, la de la poesia, on segueix actualment.
Ens podria sobtar que una dona de ciència, una persona acostumada a les exactituds, es dediqui a escriure poesia. Sembla estrany, però no ho és, perquè ciència i poesia, en el fons, van ben unides. Els científics saben que no tot es pot explicar per la raó i, en aquest moment, entra la poesia, vestida amb cura i preparada per actuar allà on tenim més guardat el tresors de les emocions.
Bé, Adagio, Allegro ma non troppo, Lento  és un poemari dens. L`autora organitza els seus versos en tres parts:
I.Dies sargits
II.Matèria i Bioquímica
III.Tocata i Fuga

Comença, a "Dies sargits" l`autora ens parla dels dies passats, de la seva joventut, envoltada per les circumstàncies polítiques que va viure aquest país i que, d`alguna manera, van fer que la Mireia cerqués en altres indrets allò que la realitat li amagava. "Humitat / dels anus cinquanta" ens diu, per exemple en un vers. O el record de la seva mare, quan evoca l`ascensor que, ara, "No fa olor de res. / Ja no m`hi espera la mare". O al poema "Sabatilles", que "avui ja no hi són". És aquesta sensació de que no passa res i mai passarà perquè no es pot parlar: "Romandre endormiscat. Mutisme". La Mireia aconsegueix imatges molt potents partint d`elements quotidians com es la goma d`esborrar: "La distància hi ha passat / la goma de l`oblit". I la evidència, la tristor d`aquest temps inútil: "Resten pocs dies / per omplir-ne el càntir vell".

A "Matèria i bioquímica", l`autora segueix fent una mena d`intinerari personal i ens parla dels anys de la plenitud, del seu descobriment de la ciència, però ho fa amb humilitat, tot cercant encara respostes. Gràcies a la ciència, la Mireia Farriol ha entès les coses petites, els elements naturals, ha entès que el temps tot ho capgira, però ella s`alegra perquè "encara sóc viva". Torna a reprendre algunes imatges de la primera part, como és la del càntir que representa la pròpia vida i escriu: "Més enllà de l`amor, de l`abandó / per anar a ceges / amb l`infern dins el càntir". Al cap i a la fi: "Capítols i poemes resten engaltzats / pel mateix oratge vital: / les flors, el bosc, el taüt".

A "Tocata i Fuga" arribem a l`actualitat, al moment on Mireia Farriol fa una mica de balanç, reconeix on és i imagina on vol anar. En aquest moment l`escriptura, la poesia, és bàsica perquè ella es pugui explicar a sí mateixa el paisatge de la seva vida actual. "Escric contra / la meva condició concreta  / de ciència de resultats / factibles...". Novament el temps: "Només en tinc un / i no es pot intercanviar".  El poema "Punt i part" és, segurament, un dels més directes on la Mireia sap, perfectament, per la seva condició de científica, que pot esperar del futur, però abans de que arribi, guanya temps al temps, per fortuna dels seus lectors.

Celebrem, amb alegria, aquest primer poemari de la Mireia Farriol, tan acurat, tan pensat i tan dubtat alhora, i sabem que, ben aviat, ens oferirà un nou llibre on retrobarem a aquesta dona humil, modesta i plena de paraules sobre la vida i el temps. Nosaltres les volem llegir,