"Els cercles obstinats": "una alenada càlida"

 

Els cercles obstinats,

Carme Andrade,
Meteora, 2013.

La Carme Andrade escriu des de fa temps perquè la poesia no es pot improvisar. La poesia és un estat d`ànim, surt d`un compromís ferm amb un mateix i no admet cap trampa. Per això no ens sorprèn el llibre de la Carme, Els cercles obstinats. Ja feia temps que ells el pensava, l`acaronava i se l`estimava. Només que ara, per fi, l`ha volgut compartir amb els lectors, amics i coneguts. Un bon regal, personal i generós.
El llibre, molt ben cuidat, ens deixa veure dos facetes d`un mateix art, l`art de la creació. Per una banda, la Carme Andrade escriu els poemes, però, per l`altra, també els il·lustra i així la seva obra queda més rodona, més rotunda, més tancada. Un cercle, en definitiva... o la seva il·lusió.
Què és un cercle? Té principi, té fi? Per on comencem a llegir-lo? Bé, és cert que la poeta divideix el llibre en sis apartats, en vuit cercles, que, d`alguna manera, composen un paisatge anímic, que va madurant i adquirint un to cada cop més dens, més ambiciós, més propi. L`últim cercle porta per nom, “Cercle fugaç” i és, pot ser, el més complicat d`entendre, el més proper a l`autora i aquell que demostra que el cercle, ver per on, encara no està tancat del tot, perquè queden moltes preguntes i molts interrogants:
“Un temps fora del temps
en la roda incandescents,
en la roda incessant,
del desig que no afluixa,
dels llavis que no es clouen,
de la vida que flueix”.
Precisament és “la vida que flueix” la que ens surt a cada pàgina del llibre, la que es barreja amb aromes, amb pors, amb desitjos, amb quimeres, amb memòries i solituds. Perquè la poesia de Carme Andrade és lúcida, compromesa i valenta; no defuig ni les pròpies emocions, de vegades contradictòries, ni el món exterior, no sempre en consonància amb els propis principis,
“Missió acomplerta:
afones, escorcolles,
neteges.”.
Perquè, de vegades, s`han de dir les coses directament, mirant els ulls,
“Deixem-nos de raons i ximpleries.
Anem al gra, convençuts
que la remor dels que aguaiten,
també
ens acomboia,
ens jutja i ens condemna”.
La poesia de Carme Andrade és directa, arriba sense embolcalls, ens agafa per l`ànima i ens fa sentir i qüestionar la nostra petita, mesquina, de vegades còmoda, realitat:
“De vegades,
caldria
encetar i furgar;
colpejar i ferir...”.
De vegades, també,  com ens recorda la poeta,
“A recer dels murs de la ignorància,
escrivim dogmes,
sacralitzem paraules,
pregonem enganys
amb que bastir
infal·libles,
preteses creences”.
Però, també la veu de la Carme ens dóna llum, ens fa creure en el valor de les petites coses, d`aquelles que ens venen a trobar cada dia i que no sempre sabem veure,
“A la boca
una fulla fresca de menta
i un devessall de paraules amigues
et sortiran al pas”.
La Carme Andrade cerca el mot just, acarona les paraules i sap triar la justa i necessària. Per això la seva poesia la podem qualificar d`essencial. Res és accessori ni superflu en els seus versos. D`alguna manera està molt propera a la filosofia del haiku, la poesia breu i directa, la poesia que ens sacseja pel que diu i pel que vol dir.
Els cercles obstinats, en definitiva, els podem llegir atenent als nostres estats d`ànim. Convidem al lector a obrir el llibre per qualsevol pàgina i a llegir el poema. De ben segur, no quedarà defraudat i sabrà com entendre el missatge d`aquests versos, ferms, serens, directes i vertaders.